Museus

Memoria Historikoaren Euskal Interpretazio Zentroa

Elgetako Espaloia Antzokian Memoria Historikoaren Euskal Interpretazio Zentroa

aurkitzen da.

11:00etatik aurrera ikusteko aukera dago dohain.

Puntu honetan Intxortako magaletik doan ibilbide tematikoa hasten da.

Bisita gidatuen informazioa: 943 79 64 63

 


AddThis Social Bookmark Button
   

Arantzazu parketxea

DSC01559

El parketxe, situat a l’edifici Gandiaga Topgaunea, a més d’acollir els visitants, també és centre d’interpretació del Parc Natural.
L’exposició permanent, les aules didàctiques i els recursos interactius serveixen per a mostrar el patrimoni amagat al Parc Natural.
Aquests per

El parketxe, situat a l’edifici Gandiaga Topgaunea, a més d’acollir els visitants, també és centre d’interpretació del Parc Natural.L’exposició permanent, les aules didàctiques i els recursos interactius serveixen per a mostrar el patrimoni amagat al Parc Natural.

 

Aquests permeten conèixer-ne el món subterrani, penetrar als boscos o aprofundir en l’evolució ocorreguda en la ramaderia pastoral.

 

 

 

Horari:

De novembre a març:

 

De dimarts a diumenge: 10:00-14:00

Dissabtes: 10:00 – 14:00    16:00-18:00

 

Abril, maig, juny i octubre 

De dimarts a dissabte:  10:00-14:00   16:00-18:00

Diumenge: 10:00 - 14:00

Juliol, agost i septembre

De dimarts a dissabte:10:00-14:00   16:00-19:00

Diumenge: 10:00 - 14:00

 

 

Adreça:

Barri d’Arantzazu.  20567 Oñati

Contacte:

943 78 28 94

Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessiteu que el JavaScript estigui habilitat per a mostrar-la

 

AddThis Social Bookmark Button
   

Cova d’Oñati-Arrikrutz

oati_-_arrikrutzeko_kobak

 

Arrikrutz: les coves d’Oñati formen part del sistema càrstic de Gesaltza-Arrikrutz, i se situen al massís d’Aizkorri, a uns 400 m sobre el nivell de la mar.
Es tracta d’una cavitat desenvolupada en calcàries i dolomies del Juràssic superior-Cretaci inferior (entre 154 i 96 milions d’anys d’antiguitat). El sistema, amb 14 km de galeries interconnectades i 6 pisos superposats, és la cavitat més gran de Gipuzkoa.
La visita se’n desenvoluparà a la Galeria 53; situada al sector oriental de la cavitat d’Arrikrutz, galeria fòssil i claveguera antiga del riu Aldaola, presenta galeries de gran secció amb interessants concrecions estalagmítiques. La galeria, de 390 m de longitud, baixa 55 m, amb un pendent mitjà de 9º.
Així, al llarg dels 60 minuts que durarà el passeig per l’interior de la Cova, el sistema permetrà abordar, de manera absolutament pedagògica i atractiva, temàtiques com ara:

Arrikrutz: les coves d’Oñati formen part del sistema càrstic de Gesaltza-Arrikrutz, i se situen al massís d’Aizkorri, a uns 400 m sobre el nivell de la mar.Es tracta d’una cavitat desenvolupada en calcàries i dolomies del Juràssic superior-Cretaci inferior (entre 154 i 96 milions d’anys d’antiguitat).

El sistema, amb 14 km de galeries interconnectades i 6 pisos superposats, és la cavitat més gran de Gipuzkoa.La visita se’n desenvoluparà a la Galeria 53; situada al sector oriental de la cavitat d’Arrikrutz, galeria fòssil i claveguera antiga del riu Aldaola, presenta galeries de gran secció amb interessants concrecions estalagmítiques.

 

La galeria, de 390 m de longitud, baixa 55 m, amb un pendent mitjà de 9º.Així, al llarg dels 60 minuts que durarà el passeig per l’interior de la Cova, el sistema permetrà abordar, de manera absolutament pedagògica i atractiva, temàtiques com ara:

- L’aigua i la hidrologia com a escultores de la cavitat.

- La Cavitat d’Arrikrutz com una fracció dels més de 15 km que comprèn el complex i vast sistema càrstic de Gesaltza-Arrikrutz.

- La formació geològica de la cova i la valoració de les seves riqueses; entre les quals destaquen un riu subterrani i una galeria adornada per estalactites enormes.

- L’origen de l’univers mineral.

- Troballes arqueològiques i paleontològiques a Arrikrutz (esquelet sencer d’un Lleó de les Cavernes, esquelets parcials i cranis de panteres, i el jaciment dels óssos). 


Més informació i reserves: 943 08 20 00 / 943 78 34 53.

Aldez aurretik txanda hartzea gomendatzen da.
Tel.: 943 08 20 00 / 943 78 34 53

Correu electrònic: Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessiteu que el JavaScript estigui habilitat per a mostrar-la

Horari:

Obert de dimarts a diumenge.

Març, abril, maig i octubre: 10:00-14:00 / 15:00-18:00
De juny a setembre:  10:00-14:00 / 15:00-19:00
De novembre a febrer:  10:00-14:00 / 15:00-17:00

* Ponts, Setmana Santa i festius, s’obrirà en horari de juny a setembre.

 

 

AddThis Social Bookmark Button
   

Museu Ibarraundi

ibarraundi_museoa

 

Eskoriatzako Museo Eskola va ser creat i impulsat per Aitzorrotz Etnografiko Taldea, amb el recolzament de l’Ajuntament d’Eskoriatza. Des de l’inici, l’any 1983, l’objectiu principal n’era la valoració i protecció dels nostre patrimoni i etnografia.
Vam començar el camí amb la primera exposició etnogràfica i aconseguírem l’objectiu, perquè després van ser molt pocs els qui es desferen dels objectes que guardaven des de segles. La majoria els van restaurar i els tenen a casa com si es tractés d’un tresor, i uns pocs van cedir peces al Museu. Amb aquestes i amb la compra efectuada per l’Ajuntament d’una col•lecció de materials de serralleria i ferreria, així com amb dues esplèndides talles de fusta, començàrem el camí.
El disseny del nostre Museu: potser no gaire ortodox en aquella època, on en comptes de "no toqueu", “silenci, sisplau”, proposàvem que s’hi utilitzaren tots els sentits: no sols la vista, sinó també el tacte, l’olfacte... fins i tot el gust, treballant en tallers i mitjans audiovisuals per entendre i comprendre millor els nostres orígens, la nostra història. Avui ens adonem que aquesta disponibilitat que ofereix el Museu n’ha estat un dels atractius, no sols per als més joves, sinó també per als adults.
En tots els temes exposats, és present el Medi Ambient, com a element al qual tothom pertany; conèixer-lo, respectar-lo i protegir-lo és un dels nostres reptes.
Aquests darrers anys, hem avançat un pas de cara al turisme, bo i traient el museu de les quatre parets i estenent-lo a tot Eskoriatza, de manera que tot el poble sigui un Museu. Amb l’ajut de les autoritats locals i d’altres institucions, de mica en mica es va recuperant el nostre patrimoni més significatiu: com ara els palaus, esglésies, ermites, masos, monuments megalítics, boscos, ponts, la ferreria i elements etnogràfics com pedreres, safareigs... restaurant-los, senyalitzant i creant itineraris per poder-los visitar.
A hores d’ara, després de l’adquisició per part de l’ajuntament del palau d’Ibarraundi, del s. XVI, se n’ha començat la restauració. A la seva vora es crearà un parc etnogràfic, on seran presents els oficis i artesanies que en van ser la base i referència.

Eskoriatzako Museo Eskola va ser creat i impulsat per Aitzorrotz Etnografiko Taldea, amb el recolzament de l’Ajuntament d’Eskoriatza. Des de l’inici, l’any 1983, l’objectiu principal n’era la valoració i protecció dels nostre patrimoni i etnografia.Vam començar el camí amb la primera exposició etnogràfica i aconseguírem l’objectiu, perquè després van ser molt pocs els qui es desferen dels objectes que guardaven des de segles. La majoria els van restaurar i els tenen a casa com si es tractés d’un tresor, i uns pocs van cedir peces al Museu. Amb aquestes i amb la compra efectuada per l’Ajuntament d’una col•lecció de materials de serralleria i ferreria, així com amb dues esplèndides talles de fusta, començàrem el camí.


El disseny del nostre Museu: potser no gaire ortodox en aquella època, on en comptes de "no toqueu", “silenci, sisplau”, proposàvem que s’hi utilitzaren tots els sentits: no sols la vista, sinó també el tacte, l’olfacte... fins i tot el gust, treballant en tallers i mitjans audiovisuals per entendre i comprendre millor els nostres orígens, la nostra història. Avui ens adonem que aquesta disponibilitat que ofereix el Museu n’ha estat un dels atractius, no sols per als més joves, sinó també per als adults.

 

En tots els temes exposats, és present el Medi Ambient, com a element al qual tothom pertany; conèixer-lo, respectar-lo i protegir-lo és un dels nostres reptes.

 

Aquests darrers anys, hem avançat un pas de cara al turisme, bo i traient el museu de les quatre parets i estenent-lo a tot Eskoriatza, de manera que tot el poble sigui un Museu. Amb l’ajut de les autoritats locals i d’altres institucions, de mica en mica es va recuperant el nostre patrimoni més significatiu: com ara els palaus, esglésies, ermites, masos, monuments megalítics, boscos, ponts, la ferreria i elements etnogràfics com pedreres, safareigs... restaurant-los, senyalitzant i creant itineraris per poder-los visitar.

 

A hores d’ara, després de l’adquisició per part de l’ajuntament del palau d’Ibarraundi, del s. XVI, se n’ha començat la restauració. A la seva vora es crearà un parc etnogràfic, on seran presents els oficis i artesanies que en van ser la base i referència.

 

 

Horari:

De dimarts a divendres: 9:00 – 14:00
S’hi realitzen visites guiades amb petició prèvia.

Caps de setmana i dies festius: tancat.


Museu Ibarraundi
Tel.: 943 71 54 53

Correu electrònic: Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessiteu que el JavaScript estigui habilitat per a mostrar-la

AddThis Social Bookmark Button
   

Museu de la sal

gatz_museoa

El Museu de la sal s’emplaça a poc més de 250 metres del poble de Leintz Gatzaga, al peu de l’antic castell de Dorleta —avui santuari—, construït com a defensa de la població i de la seva producció salinera.

 

 

 

LA SAL DE LA VIDA DE LÉNIZ


L’activitat al voltant del seu brollador salí va constituir durant segles “la sal de la vida” de Léniz, va propiciar-ne el naixement i, fins i tot, li va donar nom.

 

El clima fred i humit de la vila no va afavorir que l’explotació salina es realitzés per evaporació solar, característica que la diferencia d’altres molts pobles saliners, sinó per un minuciós procés d’escalfament de l’aigua amb foc de llenya.

 

L’anomenat  “or blanc” ha estat un bé econòmic preuat per tenir propietats essencials per a la nutrició de l’ésser humà i dels animals, així com per l’ús en la conservació d’aliments. Avui se li reconeixen més de 14.000 usos directes o indirectes.

 

La història de l’evolució de la seva explotació es recrea en aquest espai rehabilitat per mostrar els diferents mètodes utilitzats des de l’Edat del Ferro fins al 1972, data en què es tanca la salina per la forta competència de la sal marina.

L’EVOLUCIÓ DEL PROCÉS


1. L’edat del ferro
No hi ha constància del moment en què l’ésser humà es va apercebre de l’existència del brollador salí i aprengué a aprofitar-ne les propietats; gràcies, però, a les restes arqueològiques trobades a prop de la deu —una moneda de l’època dels ibers, restes ceràmiques romanes, cristalls de sal, bocins de fusta... —, podem assegurar que en l’Edat del Ferro ja s’explotava

2. Segle XVI. La dorla

Segons un document que data del s. XVI, les salines es componien en aquesta època d’un pou on s’emmagatzemava l’aigua salada i vuit cases —anomenades dorlas— on es trobaven altres vuit calderes de ferro, amb el mateix nom, on es vessava l’aigua salada. Gràcies a la calor produïda per la combustió de la llenya que s’hi col•locava a sota, l’aigua s’evaporava i només en restava la sal.
La producció se’n realitzava únicament de juliol a desembre. La resta de l’any, les precipitacions freqüents rebaixaven considerablement la salinitat del brollador i no en resultava pas rendible l’explotació. Aquests mesos d’“esbarjo”, els empraven per aprovisionar-se de llenya als frondosos boscos comunals. Avui, aquest barri saliner ha pres el nom de Dorla.
Segons un document que data del s. XVI, les salines es componien en aquesta època d’un pou on s’emmagatzemava l’aigua salada i vuit cases —anomenades dorlas— on es trobaven altres vuit calderes de ferro, amb el mateix nom, on es vessava l’aigua salada. Gràcies a la calor produïda per la combustió de la llenya que s’hi col•locava a sota, l’aigua s’evaporava i només en restava la sal.La producció se’n realitzava únicament de juliol a desembre. La resta de l’any, les precipitacions freqüents rebaixaven considerablement la salinitat del brollador i no en resultava pas rendible l’explotació. Aquests mesos d’“esbarjo”, els empraven per aprovisionar-se de llenya als frondosos boscos comunals. Avui, aquest barri saliner ha pres el nom de Dorla.

3. Segle XVIII. La roda de catúfols
El 1834, unes inundacions devastadores a la Vall van arrasar la salina i en posaren fi a l’explotació manual. La producció passà a ser propietat de l’empresa Productes Léniz, que va aprofitar-ne la reconstrucció per ampliar les instal•lacions i introduir un sistema hidràulic per drenar l’aigua del pou salí –de 7 metres de profunditat– i canalitzar-lo fins a cadascuna de les dorlas: la roda de catúfols (que a hores d’ara es reprodueix exactament al museu).
És en aquest període quan s’inicia vertaderament la fase industrial d’aquesta explotació.

4. Segle XX. L’era industrial
Al voltant del 1920, es va produir la darrera gran reforma de les instal•lacions, en la qual es va substituir la força de la roda de catúfols per una motobomba que extreia l’aigua del pou salí i la conduïa fins als dipòsits construïts sobre un monticle, per damunt del nivell de la fàbrica, que abastien, per gravetat, quatre tremuges, connectades entre si i injectades de buit, que evaporaven directament l’aigua i permetien que la sal se’n precipités al fons i sortís llesta per ser escorreguda per la centrifugadora.
Aquesta forta inversió, però, només va aconseguir incrementar-ne un 25% la producció, que va arribar a 728 t anuals, quantitat que no resultava suficient per fer front a la competència feroç de la sal marina, de costos més reduïts, encara que de menor qualitat. En un darrer esforç, la fàbrica diversificà la producció cap al lleixiu i el clor, estratègia que només va alentir el tancament definitiu de Productes Léniz, el 1972, i va posar fi, així, a més de 1.500 anys d’explotació de les salines.

 

Horari:

Horari visites guiades:
Dissabtes, diumenges i festius: 12:00 (en èuscara) i 13:00 (en castellà).


Tancat el diumenge a la tarda.

Durant la setmana, només amb reserva prèvia:
Tel.: 665 73 95 50

Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessiteu que el JavaScript estigui habilitat per a mostrar-la

AddThis Social Bookmark Button
   

Molí de Sant Miquel

sanmigel-errota1

El molí de Sant Miquel d’Oñati pertanyia al complex senyorial del monestir de Sant Miquel, sobre el qual els seus patrons laics, els Comtes d’Oñate, posseïen el dret de percepció de delmes.


 

Aquests posseïen, al segle XV, almenys tres molins ubicats a la vall, els d’Olalde (venut a una altra poderosa família local: els Lazarraga), Linazibar i el de Sant Miquel, aquests dos darrers esmentats documentalment per primera vegada el 1440 i 1432 respectivament. Al molí de Sant Miquel, tenien l’obligació d’acudir a moldre els pagesos del senyor feudal i qui tingués les terres i cases en sòl propietat del monestir. Aquest dret senyorial suposava una càrrega feixuga per als camperols, per la qual cosa van decidir fer-hi front bé desobeint-ho, bé pledejant-hi. En aquest cas, el primer plet contra l’obligació de moldre a les instal•lacions del Comte es remunta al 1482, i es va reobrir successivament el 1583, 1627, 1658 i 1741. La darrera concòrdia entre pagesos i el Comte per aquest motiu estigué vinculada al dret que tenien els comtes de percebre el delme, com a patrons que eren de l’església.
El 1983, l’Ajuntament d’Oñati va adquirir l’antic molí de Sant Miquel al convent de les monges de Santa Anna i el 1997 va ser enderrocat per construir-hi un edifici d’habitatges, a la planta inferior del qual es mantingueren les restes arqueològiques que restaven de l’explotació farinera.
El molí-museu de Sant Miquel guarda elements originals; ha incorporat peces d’altres indrets, i per completar el conjunt s’han fabricat tres de noves tot seguint models de diverses procedències.
Cal ressaltar-hi com a elements originals la localització i l’estructura global de l’enginy: l’“aldapara” o dipòsit que replegava l’aigua destinada a moure el molí hi roman, encara que la sèquia conductora o canal ha desaparegut. Hi roman visible, tot i que, com es troba partida, no s’ha pogut aprofitar, la darrera mola farinera que es va emprar al molí.
Les pedres que molien blat de moro i la corresponent turbina de ferro, així com les destinades al blat, i també el pescant per canviar les moles, provenen de Narbaizabolu-Goikoa, de Bergara. La turbina de fusta, que estava espatllada en aquest molí, ha estat reconstruïda en fusta de faig, com a rèplica de l’original.
Quant a les tremuges o caixes, en forma de con invertit, on es llança el gra que caurà a les pedres per esdevenir farina, han estat fetes prenent de model les del molí Lastur-Goikoa, de Lastur, Deba.
Per tal que es pugui observar el procés sencer de la mòlta, s’ha tret a un dels jocs de pedres moledisses la caixa que les cobreix. Hi resta, així mateix, el funcionament de les turbines que, mogudes per l’aigua, activaran els eixos i les pedres giradores que moldran el gra.
Telèfon: 943 78 34 53

Aquests posseïen, al segle XV, almenys tres molins ubicats a la vall, els d’Olalde (venut a una altra poderosa família local: els Lazarraga), Linazibar i el de Sant Miquel, aquests dos darrers esmentats documentalment per primera vegada el 1440 i 1432 respectivament. Al molí de Sant Miquel, tenien l’obligació d’acudir a moldre els pagesos del senyor feudal i qui tingués les terres i cases en sòl propietat del monestir. Aquest dret senyorial suposava una càrrega feixuga per als camperols, per la qual cosa van decidir fer-hi front bé desobeint-ho, bé pledejant-hi. En aquest cas, el primer plet contra l’obligació de moldre a les instal•lacions del Comte es remunta al 1482, i es va reobrir successivament el 1583, 1627, 1658 i 1741. La darrera concòrdia entre pagesos i el Comte per aquest motiu estigué vinculada al dret que tenien els comtes de percebre el delme, com a patrons que eren de l’església.

 

El 1983, l’Ajuntament d’Oñati va adquirir l’antic molí de Sant Miquel al convent de les monges de Santa Anna i el 1997 va ser enderrocat per construir-hi un edifici d’habitatges, a la planta inferior del qual es mantingueren les restes arqueològiques que restaven de l’explotació farinera.El molí-museu de Sant Miquel guarda elements originals; ha incorporat peces d’altres indrets, i per completar el conjunt s’han fabricat tres de noves tot seguint models de diverses procedències.

 

Cal ressaltar-hi com a elements originals la localització i l’estructura global de l’enginy: l’“aldapara” o dipòsit que replegava l’aigua destinada a moure el molí hi roman, encara que la sèquia conductora o canal ha desaparegut. Hi roman visible, tot i que, com es troba partida, no s’ha pogut aprofitar, la darrera mola farinera que es va emprar al molí.Les pedres que molien blat de moro i la corresponent turbina de ferro, així com les destinades al blat, i també el pescant per canviar les moles, provenen de Narbaizabolu-Goikoa, de Bergara. La turbina de fusta, que estava espatllada en aquest molí, ha estat reconstruïda en fusta de faig, com a rèplica de l’original.

 

Quant a les tremuges o caixes, en forma de con invertit, on es llança el gra que caurà a les pedres per esdevenir farina, han estat fetes prenent de model les del molí Lastur-Goikoa, de Lastur, Deba.Per tal que es pugui observar el procés sencer de la mòlta, s’ha tret a un dels jocs de pedres moledisses la caixa que les cobreix. Hi resta, així mateix, el funcionament de les turbines que, mogudes per l’aigua, activaran els eixos i les pedres giradores que moldran el gra.Telèfon: 943 78 34 53.

 

 

Telèfon: 943 78 34 53

AddThis Social Bookmark Button